You’re in my black list is a post from:

Sense intenció de menysprear a ningú he creat una llista negra (blacklist) al meu perfil de Twitter on inclouré els usuaris que twittejen, de vegades,  de forma poc adequada des del meu modest punt de vista.

Si ets un d’ells, aquí t’exposo les raons:

• Omples el meu TimeLine, d’ara endavant TL, de tweets innecessaris: “Bon dia! @fulanito1 @fulanito2 @fulanito3 @fulanito4″, i quan necessites més de 140 caràcters, no et talles en fer un altre tweet en menys d’un minut seguint la mateixa dinàmica: “Bon dia! @fulanito5 @fulanito6 @fulanito7 i @fulanito8″.

A buen entendedor, pocas palabras bastan.

• Els teus tweets només et geolocalitzen: l’ús excessiu d’aplicacions com Foursquare o Gowalla pot acabar perjudicant la pròpia imatge.

¿Dónde va Vicente?, donde va la gente.

• “No cal un tweet per agrair-me el ReTweet del teu tweet”. Si t’he fet un RT és perquè m’ha semblat molt interessant el que has dit. No es necessari agrair-me la menció, de fet hauria de ser jo qui t’ho agraís perquè m’ha semblat molt bo.

• No menciones la font d’origen de la informació. Literalment copies un tweet sense mencionar el seu origen o l’usuari de qui ho has llegit. Això és una falta de respecte, rondant l’insult virtual.

Gota a gota el mar se agota

• Majoritàriament els teus tweets són llargues i prolongades converses amb els teus seguidors (excés de @replies). A part de conversar, cosa totalment inevitable, recomano compartir coneixement: fes dels teus tweets contingut completament necessari pels demés. No utilitzis el Twitter com un xat.

Com diu el refrany castellà:  ”quien bien te quiere, te hará llorar“.

No vull ni que la llista ni que el post sigui motiu d’unfollow, però ja se sap: “si dices las verdades, pierdes las amistades“.

Mostrin les cartes is a post from:

The Wire (Bajo escucha) és per a molts crítics el colofó de l’època daurada de la televisió. Molts ens hem hagut d’aprendre els noms dels dos creadors d’aquesta avis d’HBO (2002-2008), David Simons i, el tristament desaparegut, Ed Burns, quan ja donàvem per fet que Allan Ball (Six Feet Under i actualment True Blood) i David Chase (Los Soprano i Doctor en Alaska) serien els màxims representants d’aquest moment enlluernador.
Els dos excronistes del Baltimore Sun, han retratat i creat un món, que ja forma part dels anals del new journalism de Wolfe, Mailer i Capote, i han demostrat a la vegada una subtilesa amb el contrapunt a l’alçada del Manhattan Transfer de Dos Passos; tot i que un dels membres importants de la sèrie, creador i guionista de diversos capítols, l’escriptor Richard Price, prefereix referir-se a The Wire com “aquella gran novel·la russa que transcorre a Baltimore”. I, efectivament, ho és en la seva voluntat panoràmica, en els jocs de visió, en el traçat i conjuntura dels personatges; i, amb una trama que s’expandeix i es contrau i no deixa una pedra sense voltejar ni una cantonada sense investigar.

The Wire primer ens emborratxa i després ens bufeteja de realitat, ens impregna de la tosca veritat. L’hermenèutica de la sèrie ens remet al complex entramat entre el narcotràfic, i les decisions politiques i policials. La política en sí i l’ofici de policia no són, ni molt menys, temes desconeguts ni originals per l’audiència televisiva; però mai s’havia arribat a veure des de tantes òptiques. Per exemple, la genial Al ala oeste de la Casa Blanca es vanagloria d’entrar fins a la cuina de les altes esferes de decisió, a l’estil més críptic de Gore Vidal, Norman Mailer o d’Arthur Penn Warren, mentre que The Wire la informació és mou a batzegades, amb peus de plom, amb estadístiques en mà; i, sobretot, per benefici personal.

A la tercera i quarta temporada de The Wire, som privilegiats de poder immisciuir-nos a les eleccions a l’alcaldia de Baltimore, on veurem tot el procés des de les primàries. Una maquiavèl·lica, i sovint demagògica campanya electoral , entre l’alcalde Royce , l’exultant candidat Carcetti i el candidat Gray. La campanya, com no pot ser d’una altra manera, se centra en la delinqüència, cosa que fa aturar moltes investigacions en curs per part de la policia, per no esquitxar els seus futurs caps. Els principals guionistes, Price i Pelecanos, són escriptors amb projecció dins la literatura negra i policíaca, cada cop més de tornada i de qualitat. Veritablement, es nota que han crescut llegint a Tom Wolfe, sobretot Tot un home i la Foguera de les vanitats. La campanya està plena de referències al llibre de Wolfe, Tot un home, on també es viu una intensa campanya política a una ciutat amb similituds com és Atlanta.

The Wire és una reproducció a escala real de la pulsió política a una ciutat important dels EEUU. Ens porta per tots els canals de canalització: líders d’opinió, líders religiosos (demostrant el poder de mobilització i de presa de consciència dels predicadors, actuant com a veritables pastors d’ovelles), líders sindicals (de diverses branques, que busquen un millor tracte amb el candidat a canvi de promoure el seu nom entre els treballadors del sector), líders d’empreses importants de la ciutat i de constructores… A la política americana, més personalista, on una persona pot presentar-se quan ell ho creu convenient, i el partit només serveix com a plataforma, el candidat és qui corre amb la despesa de la campanya, qui ha d’aconseguir bons directors i organitzadors i qui financia la promoció i la publicitat d’aquesta. Per tant, un candidat pot néixer amb un bon programa electoral, però aquest es va hipotecant a mesura que apareixen les altes personalitats del món civil, polític i econòmic per aconseguir més donacions i recolzament. No és més que el suborn institucionalitzat.

És un bon instant per aquest post, ara que, justament des d’escoltes judicials de converses telefòniques entre polítics retirats i en actiu de la trama Pretòria, se’ns transcriu que entre ells frivolitzen sobre que la veritable política es fa a les clavegueres. De petits ens pensàvem que hi habitaven honorables Tortugues Ninja, ara resulta que eren polítics mutants.

Gerard Altés Solé

DivvyShot is a post from:

Cansat de tenir carpetes d’imatges buides a l’ordinador? Cansat d’esperar que un amic t’enviï les fotos del dissabte passat?
Divvyshot és la solució. Aquest servei et permet agrupar de la forma més fàcil totes les imatges d’un esdeveniment.
Es poden importar des de Flickr, compartir a Twitter i editar-les.
El més important: és gratuït (fins a 5.000 fotografies) i té una aplicació per l’Iphone.

Creativitat publicitaria is a post from:

Us deixo amb dos anuncis que m’han impactat.

El que una mare pot fer pel seu fill. Vamos Castores, vamos!

Pels fanàtics del formatge, el ratolí més fort del món.

RadioTuna is a post from:

Emissora de radio digital

RadioTuna connecta amb emissores digitals de radio de tot el món. Hi ha un gran repertori, es pot accedir per músics, emissora i estils de forma molt pràctica i atractiva. És un gran descobriment, se’ns dubte. No us ho perdeu.

Mashup Mentionmap is a post from:

mentionmap

Mentionmap és un mashup en forma de mapa interactiu que mostra quines i quins són les relacions d’un usuari al Twitter. Es navega a través dels usuaris a qui hem contestat (replies) o a través dels hashtags que utilitzem.

What else? is a post from:

” Ocurre lentamente Jan, a penas te da cuenta. Un día decides cambiar tu coche viejo, quieres un coche fiable con aire acondicionado, con garantía. Te casas, formas una familia, pides una hipoteca, compras una casa. Tus hijos necesitan una buena educación, eso cuesta dinero, seguridad. Te creas infinitas deudas así que te hace falta una profesión con lo que poder pagarlas. Y haces lo que hacen los demás. Luego un día ante tu asombro durante las elecciones, votas a los conservadores. ”

Em costa definir el que sentia ahir fent cua a la botiga de la Nespresso. Un dia t’anadones que estas fent el que fan els demés. Fer cua per unes pastilles de cafè per què Déu Clooney ens ho ha imposat per la caixa tonta tradicional i per la caixa tonta online (felicito els seus publicistes i els responsables de marketing). La gent es sent d’allò més feliç fent el cafè a casa, disfrutant de la gran varietat de gustos que ofereix aquest cafè. Don’t worry, si un dia anem curts de temps, sempre tenim la possibilitat de parar-nos a l’Starbucks de la cantonada per un macchiato blanc d’alta qualitat.

Estem tan encegats i som massa estúpids per adonar-nos que estem acabant amb la vida i la cultura basada en el cafè de carrer.

SPAM in the Twitter is a post from:

Un dia fent d’espammer vaig descobrir aquesta eina molt útil pels fanàtics de Twitter.
Estava utilitzant l’eina oposada a TrueTwit: TwittGeek, que permet seguir, de forma gratuita, a 200 usuaris automàticament seleccionant paraules claus (que no són res més que les paraules sorgides dels 140 caràcters dels tweets).
TrueTwit, contrariament, permet frenar aquest tipus de seguidors publicitaris de productes i serveis. Quan algú es converteix en follower automàticament TrueTwit envia un DM al follower amb un enllaç que serveix per verificar que no es tracta d’una màquina repulsiva i detestable.

La diferència entre Xarxa i Comunitat Social is a post from:

Tothom parla de xarxes i comunitats com si es tractessin d’elements iguals.
La relació jeràrquica d’una xarxa és Bottom-Up i la relació jeràrquica d’una comunitat és Top-Down.
En una xarxa social són els usuaris qui alimenten l’espai a través del seu propi contingut. En canvi, en una comunitat hi ha un responsable, un webmaster o un regulador que modera el contingut d’aquell espai.
Qui digui el contrari que m’ho justifiqui.

Polítics 2.0 is a post from:

Estar a la xarxa està de moda. El polític sense perfil és un antiquat, un carrincló, una carronya, una deixalla sense futur o un fòssil 1.0. Però que és realment ser 2.0? Tenir un perfil al Facebook? Tenir un blog personal? Combinar-ho tot? Com s’adapta l’administració en aquest nou escenari o en aquest canvi de paradigma? Ser 2.0 és qüestió d’actitud?

Jo m’imagino que ser 2.0 és permetre als usuaris – o ciutadans des del punt de vista polític – a col·laborar, suggerir, opinar, criticar o intercanviar informació. Sembla el recurs perfecte per incentivar la participació i retallar distància entre representant i representat, entre submís i dominant, una de les “majors preocupacions” de l’esfera política. Però realment els ciutadans entenen el seu funcionament? Amb quina freqüència hi col·laboren? S’aprofiten bé aquets canals? Augmenta o disminueix aquesta distància?

Són qüestions que no paren de passar-me pel cap. La tendència que he anat trobant en opinions per Internet parlen, tot sovint, del perfil del polític al Twitter. El polític twittejador 2.0 utilitza aquesta eina per informar sobre les seves activitats diàries com a bons representants de la ciutadania que són, i per això es solen sentir més “innovadors” o“moderns” (que estan adaptats al medi, vaja). Realment ser 2.0 és estar més avançat? Personalment trobo divertit conèixer com gasta el temps la persona a qui he votat però en molts casos em trobo en una situació que poc hi té a veure: el caos i el bloqueig. El col·lapsament d’informació, la intoxicació informativa és ja una malaltia habitual. Això em sol passar al seguir, en el cas del Twitter, a dos polítics d’un mateix partit que presencien un mateix acte polític – perquè m’han d’informar els dos del mateix? –. Llavors és quan em pregunto: perquè no existeix una estratègia en xarxes socials que coordini totes aquestes accions?

Ser 2.0 és apropar-se i retallar distancia entre polític i ciutadà? Aquí entra en escena el fictici, falsificat i enganyós polític 2.0: el trampós. El que aprofita per contractar “el becari” que li actualitza l’activitat on-line a les xarxes socials (“tinc poc temps”, solen dir,  sense coneixer que aquestes eines són un mitjà i no un entreteniment). Misteriosament, passades les eleccions el becari i tots els perfils actius del personatge en qüestió desapareixen, sense deixar ni rastre.

Està clar que amb la presència a les comunitats no n’hi ha prou. El Parlament de Catalunya, per exemple, té un canal al Youtube amb vídeos sobre l’activitat de la cambra, i un perfil al Twitter i al Facebook que desgraciadament m’avorreixen. Sí, fantàstic, el Parlament 2.0 és referent mundial. Tot i que ens brindin l’oportunitat per opinar, s’utilitza aquestes eines com a plataformes per informar i difondre els missatges, i no per estimular la participació. Tot i així resto a l’espera de la nova plataforma que s’integrarà en el Parlament 2.0 que permetrà intervenir en processos legislatius.

Però fins el moment, fins que no s’observin les tendencies reals dels usuaris,  es fa necessari una estratègia d’homogeneïtzació de les xarxes socials per a polítics, partits, administració i gent de tota mena que ens representi. Com diu Rahaf Harfoush, la coordinadora de la campanya de comunicació on-line de Barack Obama: “La clau de l’ èxit no és crear milers de perfils, webs i blogs, sinó seguir una bona estratègia.”

De poca cosa ens serveix tenir un canal al Youtube, un perfil al Twitter, Facebook, Tuenti, Delicious o Flickr sinó el sabem potenciar.

YES, WE CAN!