The Wire (Bajo escucha) és per a molts crítics el colofó de l’època daurada de la televisió. Molts ens hem hagut d’aprendre els noms dels dos creadors d’aquesta avis d’HBO (2002-2008), David Simons i, el tristament desaparegut, Ed Burns, quan ja donàvem per fet que Allan Ball (Six Feet Under i actualment True Blood) i David Chase (Los Soprano i Doctor en Alaska) serien els màxims representants d’aquest moment enlluernador.
Els dos excronistes del Baltimore Sun, han retratat i creat un món, que ja forma part dels anals del new journalism de Wolfe, Mailer i Capote, i han demostrat a la vegada una subtilesa amb el contrapunt a l’alçada del Manhattan Transfer de Dos Passos; tot i que un dels membres importants de la sèrie, creador i guionista de diversos capítols, l’escriptor Richard Price, prefereix referir-se a The Wire com “aquella gran novel·la russa que transcorre a Baltimore”. I, efectivament, ho és en la seva voluntat panoràmica, en els jocs de visió, en el traçat i conjuntura dels personatges; i, amb una trama que s’expandeix i es contrau i no deixa una pedra sense voltejar ni una cantonada sense investigar.

The Wire primer ens emborratxa i després ens bufeteja de realitat, ens impregna de la tosca veritat. L’hermenèutica de la sèrie ens remet al complex entramat entre el narcotràfic, i les decisions politiques i policials. La política en sí i l’ofici de policia no són, ni molt menys, temes desconeguts ni originals per l’audiència televisiva; però mai s’havia arribat a veure des de tantes òptiques. Per exemple, la genial Al ala oeste de la Casa Blanca es vanagloria d’entrar fins a la cuina de les altes esferes de decisió, a l’estil més críptic de Gore Vidal, Norman Mailer o d’Arthur Penn Warren, mentre que The Wire la informació és mou a batzegades, amb peus de plom, amb estadístiques en mà; i, sobretot, per benefici personal.

A la tercera i quarta temporada de The Wire, som privilegiats de poder immisciuir-nos a les eleccions a l’alcaldia de Baltimore, on veurem tot el procés des de les primàries. Una maquiavèl·lica, i sovint demagògica campanya electoral , entre l’alcalde Royce , l’exultant candidat Carcetti i el candidat Gray. La campanya, com no pot ser d’una altra manera, se centra en la delinqüència, cosa que fa aturar moltes investigacions en curs per part de la policia, per no esquitxar els seus futurs caps. Els principals guionistes, Price i Pelecanos, són escriptors amb projecció dins la literatura negra i policíaca, cada cop més de tornada i de qualitat. Veritablement, es nota que han crescut llegint a Tom Wolfe, sobretot Tot un home i la Foguera de les vanitats. La campanya està plena de referències al llibre de Wolfe, Tot un home, on també es viu una intensa campanya política a una ciutat amb similituds com és Atlanta.

The Wire és una reproducció a escala real de la pulsió política a una ciutat important dels EEUU. Ens porta per tots els canals de canalització: líders d’opinió, líders religiosos (demostrant el poder de mobilització i de presa de consciència dels predicadors, actuant com a veritables pastors d’ovelles), líders sindicals (de diverses branques, que busquen un millor tracte amb el candidat a canvi de promoure el seu nom entre els treballadors del sector), líders d’empreses importants de la ciutat i de constructores… A la política americana, més personalista, on una persona pot presentar-se quan ell ho creu convenient, i el partit només serveix com a plataforma, el candidat és qui corre amb la despesa de la campanya, qui ha d’aconseguir bons directors i organitzadors i qui financia la promoció i la publicitat d’aquesta. Per tant, un candidat pot néixer amb un bon programa electoral, però aquest es va hipotecant a mesura que apareixen les altes personalitats del món civil, polític i econòmic per aconseguir més donacions i recolzament. No és més que el suborn institucionalitzat.

És un bon instant per aquest post, ara que, justament des d’escoltes judicials de converses telefòniques entre polítics retirats i en actiu de la trama Pretòria, se’ns transcriu que entre ells frivolitzen sobre que la veritable política es fa a les clavegueres. De petits ens pensàvem que hi habitaven honorables Tortugues Ninja, ara resulta que eren polítics mutants.

Gerard Altés Solé