Estar a la xarxa està de moda. El polític sense perfil és un antiquat, un carrincló, una carronya, una deixalla sense futur o un fòssil 1.0. Però que és realment ser 2.0? Tenir un perfil al Facebook? Tenir un blog personal? Combinar-ho tot? Com s’adapta l’administració en aquest nou escenari o en aquest canvi de paradigma? Ser 2.0 és qüestió d’actitud?

Jo m’imagino que ser 2.0 és permetre als usuaris – o ciutadans des del punt de vista polític – a col·laborar, suggerir, opinar, criticar o intercanviar informació. Sembla el recurs perfecte per incentivar la participació i retallar distància entre representant i representat, entre submís i dominant, una de les “majors preocupacions” de l’esfera política. Però realment els ciutadans entenen el seu funcionament? Amb quina freqüència hi col·laboren? S’aprofiten bé aquets canals? Augmenta o disminueix aquesta distància?

Són qüestions que no paren de passar-me pel cap. La tendència que he anat trobant en opinions per Internet parlen, tot sovint, del perfil del polític al Twitter. El polític twittejador 2.0 utilitza aquesta eina per informar sobre les seves activitats diàries com a bons representants de la ciutadania que són, i per això es solen sentir més “innovadors” o“moderns” (que estan adaptats al medi, vaja). Realment ser 2.0 és estar més avançat? Personalment trobo divertit conèixer com gasta el temps la persona a qui he votat però en molts casos em trobo en una situació que poc hi té a veure: el caos i el bloqueig. El col·lapsament d’informació, la intoxicació informativa és ja una malaltia habitual. Això em sol passar al seguir, en el cas del Twitter, a dos polítics d’un mateix partit que presencien un mateix acte polític – perquè m’han d’informar els dos del mateix? –. Llavors és quan em pregunto: perquè no existeix una estratègia en xarxes socials que coordini totes aquestes accions?

Ser 2.0 és apropar-se i retallar distancia entre polític i ciutadà? Aquí entra en escena el fictici, falsificat i enganyós polític 2.0: el trampós. El que aprofita per contractar “el becari” que li actualitza l’activitat on-line a les xarxes socials (“tinc poc temps”, solen dir,  sense coneixer que aquestes eines són un mitjà i no un entreteniment). Misteriosament, passades les eleccions el becari i tots els perfils actius del personatge en qüestió desapareixen, sense deixar ni rastre.

Està clar que amb la presència a les comunitats no n’hi ha prou. El Parlament de Catalunya, per exemple, té un canal al Youtube amb vídeos sobre l’activitat de la cambra, i un perfil al Twitter i al Facebook que desgraciadament m’avorreixen. Sí, fantàstic, el Parlament 2.0 és referent mundial. Tot i que ens brindin l’oportunitat per opinar, s’utilitza aquestes eines com a plataformes per informar i difondre els missatges, i no per estimular la participació. Tot i així resto a l’espera de la nova plataforma que s’integrarà en el Parlament 2.0 que permetrà intervenir en processos legislatius.

Però fins el moment, fins que no s’observin les tendencies reals dels usuaris,  es fa necessari una estratègia d’homogeneïtzació de les xarxes socials per a polítics, partits, administració i gent de tota mena que ens representi. Com diu Rahaf Harfoush, la coordinadora de la campanya de comunicació on-line de Barack Obama: “La clau de l’ èxit no és crear milers de perfils, webs i blogs, sinó seguir una bona estratègia.”

De poca cosa ens serveix tenir un canal al Youtube, un perfil al Twitter, Facebook, Tuenti, Delicious o Flickr sinó el sabem potenciar.

YES, WE CAN!